Pastís Camp de futbol o Tantes coses per explicar

Avui tinc moltes coses per explicar i no sé per on començar.

La primera de les històries va començar fa algunes setmanes quan la meva cap em va cridar al seu despatx. Em va fer seure i, molt seria, em va dir:
“Tenemos que hablar”.
I jo, sempre optimista, vaig pensar que havia fet alguna cosa malament. Pel meu cap van passar cartes d’acomiadament, unes vacances que hauria d'anul•lar, visites a oficines de treball temporal, neveres buides, un munt de receptes que ja no podria fer i, finalment, em vaig veure morta de fred encenent llumins envoltada de neu.
I ara em direu: “Això és una història vella i se te n’està anant el cap.”
Teniu raó, potser no vaig veure els llumins però sí em van passar pel cap un munt de coses negatives. Així que vaig decidir posar la cara més innocent que sé posar i la vaig mirar amb ulls de pena.
“¿Qué pasa?” Li  vaig preguntar.
I ella va respirar fons...
“La semana que viene es el cumpleaños de mi hijo ...” (la meva cap és alemana i no em surt traduir les seves frases al català)
I jo vaig pensar que no veia què tenia a veure l’aniversari del seu fill amb que jo em veiés obligada a demanar diners a la porta d’un Macdonalds, morta de gana.
“Hmmmmm” vaig contestar. I ella va respirar fons.
“Ara em diu que em fa fora!” vaig pensar...
“I me han dicho que tú haces pasteles...”
I????
“Y he pensado que igual podrías hacerme un pastel. Quiero un campo de futbol.”
Bingo!!!! Aquí per poc no tenim una imatge típica del manga: jo caient de la cadira de costat amb una gota de suor gegant al front.
Li vaig dir que no havia fet mai cap pastís amb forma de camp de futbol i que tot just estava aprenent a fer pastissos amb fondant. Em va mirar tan seria que pel meu cap van tornar a passar les ETTs, els llumins, el Macdonalds i la neu i li vaig dir que miraria què hi podia fer.

Em vaig posar a investigar com fer un camp de futbol en format pastís i aquest va ser el resultat:

No està malament per ser la primera vegada, no?

La recepta del pastís és la del pa de pessic de sempre, farcit de Nutella. El fondant el vaig fer amb núvols fosos barrejats amb sucre glaç.
Sembla que, tant al nen com als seus amics els va encantar!

I ara la segona notícia que vull compartir amb vosaltres i que em fa molta il•lusió:

Les postres de la Sort ha sortit a La Vanguardia!

Quan vaig veure l’article a la secció Tengo un blog em va fer tanta il•lusió que quasi bé em poso a plorar!

Aquí us deixo el link per si hi voleu fer una ullada.

I la tercera notícia però no per això menys important és que Les postres de la Sort ja té twitter! Us he de dir que no sóc una persona gaire tecnològica i, per tant, haureu de tenir paciència. Però si voleu estar super-mega-conectats i estar al dia de les postres amb més Sort de Catalunya, només m’heu de seguir a @postresdelasort. També us podeu fer fans de la pàgina de facebook (vaaaaa, porfiiii!!!).

Doncs res més, avui us deixo que segur que ja esteu tips de llegir.

Us envio un sac ple de xocolata i us deixo amb l'última fotografia del pastís, que avui estic pesadeta.

En voleu un trosset?