Carlota de Maduixes o Visca la imperfecció!

Us he de confessar una cosa: No sóc perfecta.

Em llevo al matí i tinc la meitat de la cara marcada pels llençols, em dutxo a corre cuita i surto de casa amb els cabells despentinats; porto un vestit nou i al primer cafè del matí em taco, passo davant d’algú amb uns talons d’infart i m’entrebanco i, el dia que vull estar espectacular, m'adono que porto un forat a l’esquena del vestit.

Amb el temps he assumit que no faré mai 90-60-90 ni mediré més d’un 1’70 (ni més d’1’65).

Al pas que vaig mai em donaran un premi Nobel i per les queixes del meu novio cada vegada que canto, no crec que em nominin als grammys com a promesa musical de l’any.

Ploro, m’enfado, crido i acabo rient fins a tenir mal de panxa. Tinc 27 anys i cada vegada que tosso tinc singlot durant, al menys, un quart d’hora com si estès en plena etapa de creixement. I tinc una habilitat especial per posar-me sempre de peus a la galleda.

Ho sé, no sóc perfecta. És més, estic plena de tares. Però m’agrada ser així. Si fos brillant, estés canyón, cantés genial i em llevés al matí perfectament pentinada deixaria de ser jo. I ser una altra persona seria molt avorrit. Perquè, la veritat, m’agrada passejar per la vida amb la meva cara i les meves debilitats.

I acabant amb les imperfeccions, el meu últim descobriment: A la cuina, tampoc sóc perfecta. Per molt que estalviï per tenir una càmera supermegaguai mai no sabré fer fotos de revista als meus pastissos. Encara que m’hi esforci moltíssim se’m seguiran partint els pastissos a l’emplatar-los i la crema se’m tenyirà de rosa cada vegada que hi posi maduixes i vulgui quedar bé.

Avui us porto l’últim exemple de les meves postres imperfectes : La Carlota. Torta i desigual però bonica igualment i, el que és més important, boníssima.

I és que, al final, les coses imperfectes són les que tenen més d’encant.

RECEPTA:

Aquest pastís es pot fer comprant els melindros ja fets o fent-los a casa. Jo us deixo la recepta per si us voleu animar a fer-los, veureu que no costa res!

Ingredients
130 grams de farina tamisada
6 ous grans
50 grams + 6 cullerades de sucre
Una culleradeta d’extracte de vainilla
Una culleradeta de cremor tàrtar (si no en teniu no passa res)
Sucre en pols per espolvorejar els melindros

 Escalfar el forn a 180ºC
Separem les clares d’ou dels rovells.
Batem els rovells amb els 50gr de sucre uns 5 minuts fins que la barreja sigui espessa i tingui un color groc pàl•lid.
Afegir-hi la vainilla i remenar. Abocar-hi la farina i deixar-ho reposar tal qual, sense barrejar-ho.
 En un altre bol, muntar les clares. Quan comencin a fer espuma, afegir-hi el cremor tàrtar. A poc a poc anar afegint-hi les 6 cullerades de sucre. Estarà muntat del tot quan les varetes s’aguantin dretes si les deixem anar al mig de les clares. Quan estigui llest, barrejar les clares amb els rovells i la farina i barrejar fins que tot estigui ben incorporat.
Passar la massa a una mànega pastissera i anar fent “xurrets” de massa a sobre d’un paper de forn que haurem col•locat a sobre de la safata del forn. Ho farem coure al forn de 8 a 10 minuts i voilà!
Una vegada fora del fon, espolvorejar de sucre i treure-ho del paper encara calent per evitar que quedi enganxat. Deixar refredar.
Per aquest pastís vaig fer una vintena de melindros i amb la mateixa massa vaig fer dos cercles de melindros de la mida del motlle. Vaig col•locar un cercle a sota i un altre a la meitat del pastís, us ho explico a la part del muntatge.

Bavarois de maduixes
Ingredients
8 fulles de gelatina
500gr de maduixes
125 gr de sucre
50cl de nata per muntar

Deixem reposar les fulles de gelatina en un bol amb aigua freda.
Traiem les fulles a les maduixes i les netegem. Les trinxem fins que quedin puré (jo ho vaig fer al thermomix però val qualsevol batedora) i les passem per un xino o colador, per separar les llavoretes negres.
Aboquem una part del puré de maduixes a una olleta i hi barregem el sucre. Remenem a foc lent fins que el sucre quedi ben incorporat. Escorrem les fulles de gelatina i les aboquem a la olla. Remenem fins que es desfacin.  Traiem l’olla del foc i ho barregem amb la resta de puré de maduixes.
Muntem la nata i l’incorporem a la barreja anterior.
Reservem.

Muntatge de la Carlota:
En un motlle que es pugui obrir després (tipus els de pastís de formatge) col•loquem els melindros encerclant el motlle. Posem un dels cercles de melindro a la base del motlle. Si no hem fet nosaltres els melindros i els hem comprat fets, trinxar melindros i posar-los al fons del motlle fins a fer una base.
Abocar la meitat de la bavarois.
Col•locar l’altre cercle de melindro (si els hem comprat saltar-nos aquest pas) i abocar a sobre l’altra meitat de bavarois.
Deixar un parell d’hores (coma  mínim) a la nevera.
Desemmotllar i posar un llaç bonic al voltant.

I a vosaltres, us agraden les imperfeccions?

Blondie de maduixes i xocolata blanca...

 ...o qui ha dit que les rosses som tontes?

Quan vivia a Chicago em vaig fer un tip de sentir que les rosses eren tontes.

A cada sopar algú explicava un acudit de rosses i morenes, a la televisió sempre eren les morenes les que compraven els productes més barats i als realities els nois sortien amb les rosses però s'acabaven casant amb les morenes.

En aquell moment vaig decidir muntar la O.P.R.I.S. (Organització Pro Rosses Intel•lectualment Superiors) i dedicar la resta dels meus dies a reivindicar la intel•ligència dels cabells rossos.

Al llarg de la història trobem una llarga llista de dones que han deixat petjada i que han demostrat que, tot i tenir els cabells clars i un cos d'infart (ho sento, però és que totes les rosses estem boníssimes) poden fer girar el món amb només una mil•lèsima part de les seves neurones.

Mireu, per exemple, la Sharon Stone: Guapa, rica i llesta. De tots és sabut que l'actriu té un coeficient intel•lectual molt superior a la mitjana.
La segueix de prop Àngela Merkel, que amb un poderós país a l'esquena i un particular sentit de l'humor ha aconseguit doblegar a la gran majoria de polítics europeus (la gran majoria homes).

I què me'n dieu de la barrufeta? No s'ha de ser llesta per viure envoltada de barrufets mandrosos, muts, presumits i dormilegues i seguir estant estupenda?
I la Marisol, que va aconseguir que mig país cregués en ple franquisme que "la vida era una tómbola"?
I ja no parlem de l'Anita Obregón, que a més d'actriu, mare, escriptora i famosa, és biòloga. Com dirien els de l'APM, "una muhé digna de admirá"

Bé, doncs la recepta d'avui és la prova irrefutable que les rosses estem boníssimes i som mil vegades millors que les morenes:

Una blondie de xocolata blanca i maduixes, és a dir la versió clareta del brownie vestida de feria d'abril.

La recepta la va penjar la Gemma al seu bloc ja fa uns anys i és fàcil, ràpida i, mmm, boníssima!

Ingredients:
50gr de rovells d'ou
120gr de xocolata blanca fosa al bany maria
120gr de mantega pomada
80gr de clara d'ou
72gr de farina tamisada
300gr de maduixes
4 cullerades de sucre

Renteu i talleu les maduixes
Barregeu els rovells d'ou amb la xocolata fosa
Munteu la mantega amb dues de les quatre cullerades de sucre i barregeu-hi els rovells i la xocolata
Munteu les clares a punt de neu i quan comenci a fer puntes afegiu-hi les 2 cullerades de sucre que us quedaven. Munteu fins que quedi una merenga ferma.
Incorporeu les clares a la barreja de mantega ous i xocolata, a poc a poc i suaument. Finalment, afegiu-hi la farina tamisada i aneu barrejant amb una espàtula fins que quedi ben integrat.
Col•loqueu un paper de forn a un motlle quadrat petit (com el que vam fer servir per als brownies, uns 21cm)
Aboqueu-hi una capa de crema. Distribuïu les maduixes per sobre i cobriu-les amb la resta de massa.
Enforneu-ho uns 20 minuts.
Quan estigui cuit, traieu-lo del forn, desemmotlleu i deixeu refredar a sobre d'una reixeta.
Està boníssim tebi però pel meu gust aquest blondie millora amb els dies.

I tu, encara penses que són millors les morenes?

Feliç diada o Jo no em quedo sense rosa!

Aquest és un post molt curtet per explicar-vos que estic indignada.

De què serveix tenir parella si el dia de Sant Jordi, el meu dia preferit del món mundial, el teu nòvio es fuga a Sud-àfrica i et quedes sense rosa?

Quin interès té aguantar discussions diàries sobre les rentadores (sabíeu que la roba interior s'ha de rentar separada de la resta de peces de roba i que a la vegada s'ha de separar tot per colors?
Ah, i rentar en fred és pecat mortal!) si el dia de Sant Jordi t'abandona?
Quin sentit té fer-te fan de l'Olympique de Marsella i seguir tots els partits deixant anar uns "uffff, casi" i "tiraaaa, tiraaa" cada deu minuts si el que has aguantat tot l'any no es veu recompensat el 23 d'abril?
Quina gràcia té fer veure que entenc alguna cosa cada vegada que el noi em parla de programes informàtics si el dia, EL DIA! que has estat esperant tot l'any, la tarda que esperes passejar per les paradetes de Barcelona agafada de la mà del teu nòvio amb una rosa a la mà, el moment en el que penses que el trauma infantil de quedar-te sense rosa a l'escola ha quedat enrere i et passeges pels carrers amb cara de "si, sóc guai i tinc una rosa" se'n va en orris perquè la seva empresa decideix enviar-lo a Sud-àfrica tota la setmana?

Allò que ho penses i dius: no el poden enviar a un altre lloc? Una rosa no costa tant, calia marxar a l'altra punta del món? I existint Interflora, on és el meu Super-Ram per compensar l'absència???

Doncs això, que m'he quedat el dia de Sant Jordi sense nòvio i sense rosa.

I he decidit alegrar el matí dels meus companys de feina per si algú tenia la parella a Sud-àfrica, Kuala Lumpur, al Pol Nord o al País de "Nunca Jamás" i també s'havia quedat sense rosa. He fet aquest pa de pessic simple (la recepta és la mateixa que el que vaig fer aquí afegint-li una culleradeta d'aroma de flor de taronger) i he posat una capa de cobertura de xocolata que m'havia sobrat d'un Sacher que vaig fer fa dos dies (recepta aquí) i l'he decorat amb una mini capeta de fondant.

Us el penjo per si algú s'ha quedat sense rosa, sense llibre o sense tarda per poder anar a passejar. O per si us ve de gust compartir-la.

Jo de moment em quedo amb els meus companys de feina, que són súper guais i m'han regalat aquestes roses xulíssimes.

I amb el meu pare i el meu germà, que cada any es recorden de mi.
Si és que, en el fons, no em puc queixar...

Feliç diada a tothom!

Galetes de xocolata o només em falta l'arca

Quan tenia cinc anys vaig dir una mentida a l’escola. Quan la professora se’n va adonar em va fer pujar a sobre d’una cadira i em va explicar el conte del Pere i el llop. Recordo aquell moment com si fos avui. Morta de vergonya, plantada al bell mig de la classe i sentint-me la pitjor persona del món.

Recordo la tírria que vaig sentir pel llop, que es menjava les ovelles del pobre Pere.

I durant anys em vaig fer la mateixa pregunta: Per què es menjava el llop les ovelles, si no havien fet res? Pobres animalets, blanquets i suavets, devorats per un terrible llop sense tenir-ne cap culpa. Al cap i a la fi el mentider era el Pere, se’l podria haver menjat a ell, no?

Bé, no sé si és per culpa d’aquest trauma infantil o si simplement tinc debilitat per les ovelles però quan vaig veure aquesta recepta de galetes de xocolata vaig pensar que havia de fer animalets de llana.

I vaig començar amb una ovella petiteta.

La vaig veure tan sola que vaig pensar que n’havia de fer una altra i així podrien jugar.

Quan les vaig haver enllestit vaig pensar que s’ho passarien molt millor amb un grupet d’animals i vaig seguir fent galetes. Si em descuido faig l’arca de Noè sencera.

I ja que hi estava posada i s’acostava el dilluns de Pasqua, vaig acabar la massa fent uns ous de colors.Al final, vaig omplir la casa de galetes i els meus cosinets es van tornar bojos el dia de la mona!

Aquí us deixo la recepta. És super fàcil i ideal per fer amb nens.


Ingredients:
275g de sucre glaç
250g de mantega pomada
1 ou
1a cullerada d'essència de vainilla
Uns 475g de farina tamisada
50g de cacau

Preparem tots els ingredients i deixem la mantega a temperatura ambient fins que estigui toveta (si la xafem una mica amb una forquilla ha de tenir textura de pomada). Si no tenim temps de deixar-la estovar naturalment podem posar-la al microones un minutet amb la funció de descongelar.

Barregem la mantega i el sucre amb unes baretes. Hi afegim l'ou i seguim barrejant. Aboquem la cullerada de vainilla i seguim barrejant fins que estigui tot ben integrat.

Tamisem la farina i el cacau barrejat. Si no tenim aparell per tamisar, passem la farina per un colador finet. Anem abocant la farina i el cacau a la massa anterior i amassem amb les mans. No he posat una quantitat exacta de farina ja que a mi em varia molt segons el dia. Aneu afegint la farina tamisada poc a poc fins que us quedi una massa que no s'enganxa a les mans.

Una vegada fet això, fem una bola, la tapem amb paper film i la guardem un mínim de 2 hores a la nevera. Si no tenim temps, la podem posar uns 45min al congelador.

Passat aquest temps, la deixem a sobre del marbre de la cuina i deixem reposar uns 15min. Ja estem llestos per començar a fer galetes!

Agafem trossets de massa i els aplanem amb un corró. Han de quedar a uns 5mm de grossor. Tallem les formes més ens agradin amb un tallagaletes i ho anem col•locant a la safata del forn. A sobre de la safata haurem posat un paper de forn i les galetes les col•locarem a sobre, així evitarem tacar el forn i que no s'enganxin les galetes.

Posarem la safata al forn preescalfat uns 12minuts a 180º o fins que veiem que comencen a estar dauradetes. Quan estiguin llestes, les traiem i les deixem refredar a sobre d'una reixeta i llestos!

Podem decorar amb fondant, amb glassa, amb xocolata o menjar-les sense res, només cal deixar volar la imaginació.

I vosaltres, teniu un trauma infantil?

Pastís de formatge, xocolata blanca i raïms

Avui la cosa va de cors.

Pot semblar cursi però fa uns dies que ha sortit el sol i m’ha fet posar romàntica.

Serà que arriba la primavera, o que el sol m’activa i m’estova, o que aquests dies he fet sonar “l’I will always love you” de Whitney Houston mil vegades... O simplement tinc la sort d’estar envoltada d’un munt de persones que m’estimo i avui em ve de gust fer un post dolcet, qui sap.

Sigui com sigui, hi ha moltes maneres de donar i rebre amor i la meva favorita és, com no, ensucrant la vida dels qui m’envolten.

I aquest ha estat un mes carregadet de bones excuses per gastar quilos de sucre.

Per començar, va ser Sant Valentí i vaig preparar aquestes galetes cursilones.

Són de glassa i fondant, en un pròxim post us explicaré com fer-les.

Una setmana després la meva àvia va fer anys i això es mereixia un bon pastís. Com que la meva àvia havia tingut molts anys una botiga de coses de casa i es passava el dia cosint vaig decidir fer-li un pastís amb botonets.

És un Sacher cobert de fondant. Els botonets també són de fondant.

I ja per acabar el meu germà va fer un pas més cap a la maduresa i va fer 22 anyets. Pep, comença a ser hora que abandonis l’adolescència i segueixis l’exemple de la teva estimada i molt madura germana gran! jeje.

I com que el Pep no és gaire fan dels pastissos complicats, li vaig fer un fantàstic pastís de formatge i xocolata blanca amb raïms i gelatina de moscatell. Va triomfar.

Aquesta és la recepta que us porto avui, un pastís molt fàcil i ràpid de fer i que agrada a tothom.

La recepta me la va passar la meva companya de feina Montse tot i que la Maria Lunarillos, de Tartas provocativas, ja n’havia publicat una de molt semblant.

Ingredients:

GELATINA DE MOSCATELL
3 fulles de gelatina
70 gr. de sucre
70 gr. d’aigua
70 gr. de moscatell
 
BASE DEL PASTÍS
200 gr. de galetes integrals
80 gr. de mantega

CREMA DE FORMATGE AMB RAÏM
250gr de formatge Philadelphia
250gr de formatge tipus Philadelphia Light
250gr de xocolata blanca
250gr de llet sencera
40gr de sucre
1 sobre de quallada en pols
Raïms (a poder ser sense llavors)

PREPARAR LA GELATINA

AMB LA THERMOMIX: hidratar les fulles de gelatina amb aigua freda.
Posar en el vas de la thermo el sucre i l’aigua i programar 3min/100/vel 1. Abocar-hi el moscatell i la gelatina i barrejar 15''/vel. 2. Deixar-ho refredar a dins d’un bol.

SENSE THERMOMIX: hidratar les fulles de gelatina amb aigua freda.
Escalfar l’aigua i el sucre fins que estigui ben dissolt. Hi afegim el moscatell i la gelatina i ho barregem bé. Ho deixem refredar.

BASE DEL PASTÍS

AMB LA THERMOMIX: Polvoritzem les galetes a 10''/vel10 y les barregem amb la mantega 10seg./vel 5. Cobrim la base d’un motlle rodó amb la massa i ho aixafem bé cap al fons del motlle. Jo faria servir un d’aquests motlles rodons que es poden obrir. Per desmotllar-ho més fàcilment folreu la base amb un paper film.

SENSE THERMOMIX: Piquem les galetes i les barregem amb la mantega a temperatura ambient. Cobrim la base d’un motlle rodó amb la massa i ho aixafem bé cap al fons del motlle. Jo faria servir un d’aquests motlles rodons que es poden obrir. Per desmotllar-ho més fàcilment folreu la base amb un paper film.

Reservem el motlle al congelador mentre fem la resta. Si ho fem d’un dia per un altre ho posarem a la nevera.

CREMA DE FORMATGE AMB RAÏMS

AMB LA THERMOMIX: Aboquem tots els ingredients al vas de la thermo i programem 7 min / 90º / vel 5. Aboquem la barreja amb molta cura a sobre de la base de galeta i ho deixem uns minuts a la nevera. Passada aquesta estona, partim els raïms en dos i els posem a sobre. Aboquem amb molta cura la gelatina.

SENSE THERMOMIX: A un cassó a foc baix, escalfem tots els ingredients sense deixar de remenar. Aboquem la barreja amb molta cura a sobre de la base de galeta i ho deixem uns minuts a la nevera. Passada aquesta estona, partim els raïms en dos i els posem a sobre. Aboquem amb molta cura la gelatina.

I a vosaltres, us agraden els cors?

Pingüins, fotos i fraisiers o felicitats Mat!

Fa uns mesos vaig portar un pastís a la feina per una companya que volia celebrar l'aniversari del seu fill.

Mentre intentava fer una foto a la meva "obra d'art" un amic em va fer una fotografia d'estrangis. El noi és un gran fotògraf i sempre fa unes fotos brutals, així que quan em va dir que m'havia fet una foto vaig pensar que igual, per una vegada, m'agradaria com havia sortit retratada.

I quina va ser la meva sorpresa quan, al mirar la foto, vaig veure que no només semblava un cuc sinó que, a més, m'havien sortit unes arrugues al front que jo no recordava haver vist mai.
I és que, semblava una vella!

La veritat és que fins que vaig veure aquesta foto no m'havia plantejat el pas dels anys. No és que pensés que no em faria mai vella però en el meu cap estava pràcticament sortint de l'adolescència. I sí, ho sé, he vist massa vegades Peter Pan i hauria d'assumir que El país de Nunca jamás no existeix i el polvo de hadas que et manté jove és en realitat una crema d'or, caviar, algues marines i pèls de ruc que ha creat un ermità a dalt de tot d'una muntanya, que val una pasta i que hauria de començar a estalviar per poder-me pagar un lifting.

Doncs tornant a la meva història, per culpa d'una foto vaig descobrir que m'estava fent vella, vaig decidir que aquell era el principi de la fi i em vaig comprar un pot de crema barata i "preventiva". Des de fa 3 mesos me la poso cada matí abans de sortir al carrer amb l'esperança que, no només eviti que em surtin arrugues noves, sinó que a més faci desaparèixer l'horrible marca que m'ha sortit al front.

I ara direu: A què ve aquest rotllo?

Doncs bé, tot just quan intentava trampejar el temps i superar el fet que ja no tinc 10 anys (ni 15, ni 20...), em vaig adonar que el Mat estava a punt de fer-ne 30. Sí, sí, 30!!! Jo també vaig al•lucinar... Pobret... I, com si no en tingués prou amb haver de suportar la meva pròpia depressió, vaig descobrir que el noi no ho portava del tot bé i havia decidit que "no volia fer-se gran". Ja ho diu la dita, Déu els cria i...

Així que em vaig preguntar com celebrar l'aniversari d'algú que no volia fer-se gran. Com pot organitzar una festa d'adults algú que no té més de 5 anys mentals? Doncs celebrant una festa al més pur estil infantil amb globus, cançons de nens i, el que és més important, una imponent pinyata.

I, per acompanyar la festa i posar una mica de seny, un pastís d'adults: el fraisier.

El fraisier està fet amb dues planxes de pà de pessic (la textura de pa de pessic em recorda a la dels melindros) farcit de maduixes i crema. La recepta original porta una part de crema i una part de crema de mantega però com el Mat és suuuuuuper fan de la crema, CREMA, em vaig saltar la part de la mantega.

Aquí us deixo la recepta.

Ingredients (per a unes 10 persones):

Per l’almívar de Kirsch:
12 cl d’aigua
70gr de sucre
2 cullerades de kirsch

Per la base de bescuit:
75gr de farina
90gr de clares d’ou
75gr de sucre
60gr de rovells d’ou
25gr de sucre glaç

Per al farcit:
500gr de maduixes
30gr de sucre

Per la crema pastissera:
50cl de llet sencera
1 culleradeta d’aroma de vainilla
120gr (uns 6 rovells) de clares d’ou
120gr de sucre
50gr de Maizena
50gr de mantega

Preparem la crema:
A foc mig, fem bullir la llet amb la culleradeta de vainilla.
Batem els ous amb el sucre i la maizena.  
Aboquem una mica de llet bullint al bol on tenim els ous i ho barregem tot bé. Seguidament, hi afegim la resta de llet i batem bé.
Ho tornem a abocar tot al cassó i ho fem coure a foc ben alt batent ben fort fins que comenci a espessir.
Ho retirem del foc, hi afegim la mantega i ho batem bé fins que la mantega s’hagi incorporat del tot.
Ho aboquem tot a un paper film, ho emboliquem i ho posem a refredar a la nevera.

Fraisier:
Preparem l’almívar. Posem a bullir aigua en un cassó i quan bulli hi afegim el sucre. Ho fem dissoldre i apaguem el foc. Afegim el Kirsch i deixem refredar.

Bescuit:
Escalfem el forn a 180º
Tamisem la farina
Fem pujar les clares a punt de neu. Quan comencen a fer punxes, hi aboquem el sucre i seguim batent fins que ens quedi una merenga ben ferma.
Amb cura, afegim les clares d’ou i anem barrejant-ho tot. Quan estigui ben barrejat, hi aboquem poc a poc la farina.
Posem un full de paper de forn a sobre de la safata del forn i hi aboquem la barreja. Amb l’ajuda d’una espàtula, intentem que ens quedi el més homogèni possible (una planxa de 20x30 cm)
Ho enfornem uns 10 minuts. Passat aquest temps, traiem la planxa, la deixem refredar i la partim en dues parts iguals.

Muntatge:
Posem el bescuit dins d’un quadrat d’acer inoxidable. Si no en tenim, podem fer un rectangle de cartró a casa. El bescuit ha de quedar perfectament encaixat a dins.
Humitegem el bescuit d’almívar.
Aboquem la meitat de la crema a sobre del bescuit i posem les maduixes a sobre. Per posar les maduixes, comencem per posar-les tot al voltant del pastís de forma que el “cul” de la maduixa miri cap a fora. Una vegada hem omplert tot el voltant del pastís, posem la resta de les maduixes senceres a dins.
Aboquem el sucre a sobre de les maduixes i ho cobrim tot amb la crema restant.
Tapem amb l’altre planxa de bescuit i l’humitegem amb almívar.
Ho deixem refredar a la nevera 1h mínim.

Vaig extreure la recepta de la meva nova bíblia dels pastissos, el llibre "Pâtisserie! : L'ultime référence", de Cristophe Felder. Allà després de fer el pastís, preparaven una merenga i el cobrien amb la merenga i melmelada d’albercoc. Jo em vaig limitar a posar-hi una planxa de fondant blanc per poder-hi escriure a sobre amb glassa. També podeu abocar-hi sucre glaç i deixar-lo tal qual, al vostre gust!
Passades unes hores, traiem el quadrat metàl•lic  i já podem servir el pastís. 

Felicitats petitet!

I vosaltres, us voleu fer grans?

Una raqueta i una ampolla o Sóc irresistible

S'han acabat les vacances de Nadal i, com els dolents a les pel•lícules, ja torno a ser aquí.

Torno amb les piles carregades, un munt de receptes noves, una magnífica col•lecció de llibres de cuina nous (mi tesooooroooo) i un parell de quilos de més.

Els quilos de més són un rotllo però els que acumulo jo encara són pitjors. Arriben, s’instal•len i es troben tan bé dins del meu cos que ja no volen marxar. I jo ho entenc eh! Si fos ells també em quedaria on sóc, segur que estan molt millor enganxats a les meves cuixes que diluïts a l'aire, però la veritat és que, a mi, els quilos em molesten una mica.

Des que hem començat la setmana que estic intentant dialogar amb ells: Em llevo al matí, pujo a la bàscula i demano, per favor (els meus pares em van ensenyar que s'ha de ser educat en aquesta vida) que amablement abandonin la meva panxa. Baixo de la bàscula, començo a vestir-me i quan estic a punt de tancar el botó dels pantalons veig que no m'han fet cas. De seguida començo a suplicar que, per favor (ja hem dit que no s'han de perdre mai les formes), es busquin alguna model d'aquelles que no noten els quilos i a mi em deixin en pau.

Però no, tampoc funciona. I ja quan al migdia després de dinar noto que estic a punt d'explotar, els insulto i exigeixo, a crits, que marxin i em deixin en pau. Com que no em fan cas i els pantalons comencen a tibar els amenaço amb eliminar-los de forma fulminant al gimnàs.

I així estem, ells que no marxen i jo que no els vull veure (ni notar) ni en pintura.

Estic desesperada... La meva obsessió és tan gran que la vida està deixant de tenir sentit. Crec que començaré a beure, que com tots sabeu, el vi és light i fa oblidar les penes...

Igual si obro aquesta ampolla deixaré de veure que m'he passat durant les vacances i semblaré una top model...

O igual a dins trobo algun quilo nou i s'enamora de mi...

Potser beure no és la millor opció...

És per això que he decidit buscar un esport que em faci cremar tots els quilos de cop. No només la grassa acumulada aquest Nadal sinó també la que va tenir un flaix durant les vacances d'estiu i tampoc ha volgut desaparèixer. Si és que no ho puc evitar, estic cañón. Ja m’ho diuen els quilos, sóc irresistible...

Com que he intentat dialogar amb ells i no ha funcionat m'he fet una raqueta i una pilota i he decidit que aniré a jugar a tennis.

Sí, sí, a tennis. El problema és que aquesta raqueta fa tan bona olor que estic pensant si la puc fer servir igual havent-li fet una mossegadeta. Segur que no ho nota ningú...Segur que no engreixa...

Bé, crec que deixaré de mirar la raqueta i intentaré trobar la manera per fer que els quilos em deixin en pau.

Ja us aniré informant...

Abans de marxar, però, us vull desitjar a tots una molt bona entrada al 2012. Espero que aquest any que comença estigui ple de coses dolces, quilos i quilos de somriures i, per què no, que vingui carregat de quilos... de menys.

I vosaltres, com porteu l'entrada al 2012?