Us he de confessar una cosa: tinc el pitjor telèfon del món.
Fa temps que espero que acabi el meu contracte amb la companyia telefònica i que els de la competència em truquin per proposar-me una súper oferta i regalar-me el telèfon més meravellós del món (Srs de les companyies de telèfon, Pare Noel, Reis mags, Pérez-Mouse, Fades del bosc, Homes del sac reconvertits... Qui sigui! Escolteu la meva crida!). En resum, necessito un telèfon (I una càmera, i una KitchenAid, i una cuina decent, i un sac ple de motlles i, i, i...).
Però bé, per demanar que no quedi no?
Va, em centro que perdo el fil de la història i em surto del tema. Si encara fos a l'escola, la professora de llengua ja m'hauria tatxat la redacció i hauria escrit amb lletres vermelles enormes: Estefania, DIVAGUES! (és que tinc un trauma...)
Doncs això, estava parlant de telèfons. Tinc el mòbil més arcaic del món i sembla que tothom s'ha posat d'acord per tenir aparatets supermegafantàstics. Cada dia sento mil vegades "nena, a veure quan et compres un mòbil, que no et tenim al Viber" o "no t'hem avisat? Clar, com que no tens WhatsApp..." i tu et sents cavernícola total.
És per això que, quan la setmana passada els estels, les corrents elèctriques i Steve Jobs des del cel es van confabular contra les Blackberry em vaig tornar a sentir exclosa. Tothom es queixava i jo no podia participar a la conversa. No podia dir el "Buff, tia, que fort, se m'ha mort la BB" i, m'heu d'entendre, és molt dur no sentir-se part de la societat. És per això que vaig decidir construir la meva pròpia Blackberry.
Al meu estil, rosa i cursilona.
I el millor de tot, és que aquesta no es va penjar ni un minut i segons m'han dit, va quedar boníssima!
Va quedar tan graciosa, que em va fer pena quedar-me-la i la vaig donar a l'Anna, que feia 15 anys i també volia sentir-se part del món blackberryà. Felicitats Anna!
Què, voleu que us passi una mica de cobertura?
Fa temps que espero que acabi el meu contracte amb la companyia telefònica i que els de la competència em truquin per proposar-me una súper oferta i regalar-me el telèfon més meravellós del món (Srs de les companyies de telèfon, Pare Noel, Reis mags, Pérez-Mouse, Fades del bosc, Homes del sac reconvertits... Qui sigui! Escolteu la meva crida!). En resum, necessito un telèfon (I una càmera, i una KitchenAid, i una cuina decent, i un sac ple de motlles i, i, i...).
Però bé, per demanar que no quedi no?
Va, em centro que perdo el fil de la història i em surto del tema. Si encara fos a l'escola, la professora de llengua ja m'hauria tatxat la redacció i hauria escrit amb lletres vermelles enormes: Estefania, DIVAGUES! (és que tinc un trauma...)
Doncs això, estava parlant de telèfons. Tinc el mòbil més arcaic del món i sembla que tothom s'ha posat d'acord per tenir aparatets supermegafantàstics. Cada dia sento mil vegades "nena, a veure quan et compres un mòbil, que no et tenim al Viber" o "no t'hem avisat? Clar, com que no tens WhatsApp..." i tu et sents cavernícola total.
És per això que, quan la setmana passada els estels, les corrents elèctriques i Steve Jobs des del cel es van confabular contra les Blackberry em vaig tornar a sentir exclosa. Tothom es queixava i jo no podia participar a la conversa. No podia dir el "Buff, tia, que fort, se m'ha mort la BB" i, m'heu d'entendre, és molt dur no sentir-se part de la societat. És per això que vaig decidir construir la meva pròpia Blackberry.
Al meu estil, rosa i cursilona.
I el millor de tot, és que aquesta no es va penjar ni un minut i segons m'han dit, va quedar boníssima!
Va quedar tan graciosa, que em va fer pena quedar-me-la i la vaig donar a l'Anna, que feia 15 anys i també volia sentir-se part del món blackberryà. Felicitats Anna!
Què, voleu que us passi una mica de cobertura?